Origen

Quan va arribar a Barcelona, una de les coses que va impressionar més a l’Albert Soler va ser veure persones dormint al carrer, sense casa. Aquesta realitat li generava un fort sentiment de ràbia i impotència i volia canalitzar aquells sentiments cap a alguna cosa positiva. Després de participar com a voluntari en el recompte nocturn de persones sense llar, organitzat per la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar al 2011, es va quedar amb ganes de fer més.

A l’Albert Soler li agrada donar voltes a les coses i moure-les de lloc, i va pensar que una manera de donar-li la volta a aquesta situació, encara que només fos metafòricament, era pintant retrats de persones sense llar tal i com es feia amb els reis.

Projecte_origen

Buscant sobre el tema va conèixer la història del Miquel Fuster i en un dels seus textos va trobar l’argument que necessitava per tirar endavant el projecte. En el següent fragment, Miquel Fuster expressa la seva necessitat de compartir la seva experiència al carrer. No vol oblidar ni vol que oblidem. Ens mostra les seves ferides per alliberar-se’n, però també per fer visible una realitat que moltes vegades resulta invisible. I amb aquesta mateixa doble voluntat va néixer el projecte Retrats Sense Sostre.

Lo único que me importa es que por nada del mundo la agonía interminable y el cementerio de proyectos y de ilusiones que han sido estos 15 años en la calle, puedan caer pronto en el olvido. Y, aunque pueda parecer que los desgraciados sucesos que relato sólo tienen interés, en el fondo, para mí, no es así. Ya que la tragedia que yo he vivido es idéntica a la de otros hombres y mujeres que, por nuestros errores hemos sido severamente castigados por la vida.

He pasado 15 años de mi vida en la calle como indigente compartiendo el dolor con estas personas. Siempre angustiados en la continua lucha contra la aversión y el rechazo que provocamos los indigentes. Padeciendo conti-
nuas humillaciones y desprecios. Las amenazas, que nos van convirtiendo en seres atemorizados convencidos de que estamos de más en cualquier lugar. Viviendo en un estado de inferioridad y de incapacidad permanentes sin salida posible. Para mitigar tanta mortificación, refugiados en el alcohol lanzamos paletadas de tierra sobre nosotros mismos.

Si para liberarse de algo es necesario contarlo, yo, por mi profesión, superados los primeros miedos a hurgar en este siniestro pasado en la calle, y vencido cierto pudor que me causaba mostrar las heridas que precipitaron mi caída, decidí que era mi deber publicarlo. Y aunque las sensaciones son intransferibles, intento que quienes lean este segundo álbum que aquí presento, no les deje del todo indiferentes e intenten comprender las tragedias que encierran esos bultos sospechosos que somos los indigentes.

Fragment de la presentació de la novel·la gràfica “Miguel. 15 años en la calle. Llorarás donde nadie te vea.” extret del blog de Miquel Fuster.